La pitjor previsió del Canal Segarra-Garrigues s’ha acomplert:

NO ES PODRÀ REGAR EN LES ZONES PROTEGIDES!!

Davant l’aprovació definitiva, i publicació oficial, del Pla Especial de Protecció del Medi Natural i del Paisatge dels Espais Naturals Protegits de la Plana de Lleida, l’INSTITUT AGRÍCOLA interposa Recurs Contenciós Administratiu davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Com hem anat avançant des de fa mesos (especialment a les “Drecera” de maig-juny, juliol-agost i novembre-desembre 2010) el Pla Especial que ha de regular els usos i aprofitaments de tot l’espai natural inclòs dins l’abast del canal Segarra-Garrigues, es va aprovar per Acord de Govern 185/2010 d’11 d’octubre. Aquest Acord, i el text complert del Pla Especial citat, es va publicar oficialment al “Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya” de 15 de novembre de 2010.

Davant d’aquest nou tràmit jurídic, l’INSTITUT AGRICOLA, en defensa dels interessos dels seus associats i simpatitzants, especialment els ubicats a l’àmbit del projecte del canal Segarra-Garrigues, interposà, el 14 de gener de 2011, Recurs Contenciós Administratiu contra els referits Plans davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Ja havíem dit que ho faríem, i no deixem de complir la nostra paraula. El futur de l’activitat agrària i el sosteniment social de vàries comarques depenen d’un projecte que ha estat del tot vilipendiat i retallat.

Les limitacions i restriccions imposades en el territori lleidatà ja són una realitat. Però podeu estar tranquils, en cap cas aquesta situació ha d’aconseguir intimidar-nos o, millor dit, condicionar-nos a la mera acceptació “pacífica”. És just el contrari ! Ara lluitarem més que mai. Ningú ens va dir que seria fàcil, això és ben cert. El camí és llarg i auster, més aviat amarg, perquè veure com un projecte de regadiu, amb plena capacitat de generar riquesa i afavorir la industria agroalimentària resulta del tot desmantellat no és de bon grat per ningú, o millor dit, per a quasi bé ningú.

Com diu aquell refrany “el temps, que és savi, posa a cadascú en el seu lloc”. I és que poc a poc, cada vegada són més els arguments que tenim per a demostrar que no s’ha fet l’adient. No s’ha guerrejat prou, per part de l’Administració, ni tant sols s’ha obrat amb la suficient diligència per protegir i mantenir unes terres que de ben segur esperaven una injecció d’esperança i de futur cert. Ara per ara, de 70.150 hectàrees regables segons el Projecte inicial, més de la meitat –44.500 hectàrees- són espais protegits. I cal considerar i tenir ben present tot el que això comporta. Un dels més greus i contundents, és la prohibició de regar en tots aquests espais, amb unes excepcions molt concretes. Us hem transcrit el text de l’article 15 del Pla Especial, per ser prou clar.

Article 15 del Pla Especial

Usos i activitats agrícoles

15.2 És incompatible el reg excepte en els llocs ja regats amb concessions d’aigua degudament legalitzades en el moment de la declaració de l’espai i en aquells sectors definits als articles 15.5, 15.6, 15.7 i 15.8. En els casos de regadius preexistents, s’han d’adoptar mesures de gestió per tal d’incrementar la capacitat d’acollida de les espècies d’interès comunitari menys exigents.(...)

15.5 A l’espai protegit de Granyena es permet el reg d’alta eficiència amb la dotació màxima restringida al quart occidental del sector,  i amb (...) condicionants (...)

15.6 És compatible la implantació de reg de suport, amb dotació màxima de 2.500 m3/ha/any, en els cultius llenyosos existents en el moment de la declaració de l’espai. Aquesta implantació de reg de suport no pot suposar un canvi essencial en la tipologia dels conreus existents. (...)

15.7 En els regs d’hivern històrics, en el cas que es realitzi una modernització de la seva infraestructura, (...) no pot implicar la transformació a conreus llenyosos ni a conreus herbacis incompatibles amb els ocells estèpics i ha d’anar encaminada a garantir la presència de cobertes vegetals (...) adequada per garantir la conservació dels ocells estèpics.

15.8 Igualment es permet el reg de suport al cereal, amb una dotació màxima de 3.500 m3/ha i any, al sector situat al sud-oest de la vall del Mas i al nord-est de la vall dels Embalçadors dins els espais naturals protegits de Secans del Segrià i Utxesa i Secans de Mas de Melons-Alfés corresponents als termes municipals d’Alfés, Alcanó i Sarroca de Lleida. (...)

Però no només es prohibeix el reg per norma general, sinó que s’estableixen 262 accions per la protecció de les aus estepàries. -Que bé que viuran!-. I encara que no es palpi, no estem en contra de la conservació de les espècies, però sempre que es faci amb els criteris que exigeix la Unió Europea de representativitat i proporcionalitat. Evidentment aquí no ha estat el cas.

Els efectes positius del projecte de regadiu del canal Segarra-Garrigues no han estat valorats, prioritzant uns hipotètics riscos –amenaça pels ocells esteparis- costés el que costés. En aquest sentit és totalment desproporcionat anteposar les aus per a frenar, sense altres alternatives, un projecte amb destacats impactes afavoridors en les terres lleidatanes, tant a nivell econòmic, social, com de seguretat i abastament alimentari -especialment en vistes de l’escala notable dels preus dels cereals-. Sense cap mena de dubte, un projecte de regadiu d’aquestes dimensions ofereix noves oportunitats a àmplies zones rurals, enforteix l’economia, es guanya independència -incloent-hi dels mercats exteriors- i seguretat davant un futur més complex, caminant per una senda d’optimització raonable dels recursos propis.

Si més no, com ja hem insinuat anteriorment, les peces no encaixen. El temps ens demostra que a casa nostra no s’ha fet la tasca ben feta per defendre els nostres drets e interessos més legítims.  I perquè ? No fa falta anar gaire lluny, la mateixa normativa europea -Directiva d’Hàbitats i Directiva d’Aus- estableix que els Estats Membres contribuiran a la constitució de la Xarxa Natura 2000 en funció de la representació que tinguin en el conjunt del territori de l’Estat Membre, les espècies protegides. Així, en un Estat d’autonomies com el nostre, el Govern de Catalunya no ha tingut en compte el conjunt del territori espanyol, i en especial quan la presència de les mateixes espècies que aquí entén que cal protegir per haver-ne “pocs” exemplars en d’altres autonomies la quantitat és sobradament suficient. Ha valorat única i exclusivament – i per a desgràcia nostre- les terres catalanes com si fos un territori “independent i aïllat” de la resta. Com si els ocells entenguessin i respectessin -per a ubicar-hi les seves residències- les fronteres i delimitacions territorials administratives.  

Demés, l’excessiva protecció ve arrel, segons s’entesta i entossudeix la Generalitat de Catalunya per a defensar la seva actuació, de les Sentències del Tribunal de Justícia de la Comunitat Europea, basant-se en l’inventari de les “Important Bird Areas” (IBA-Àrees Importants per les Aus) de 1998. Però com s’ha defensat Catalunya ? ¿Ha presentat estudis més actuals de la situació i presència de les espècies, o simplement ha desistit de fer-ho i ha acceptat estoicament els arguments de la Comissió Europea ?

Existeixen estudis recents que determinen clarament que alguna de les espècies estepàries ja no tenen les seves poblacions més representatives aquí, sinó que estan en altres comunitats autònomes força allunyades.

Serà casualitat o no, però ja són moltes les veus de propietaris dels espais afectats  que coincideixen en que certes aus estepàries fa anys que no pertanyen a la fauna de la regió. (En un altre apartat d’aquesta revista trobareu més documentació respecte d’aquest punt)

Alhora, tampoc s’han volgut emprar altres eines jurídiques disponibles per a minimitzar els danys efectuats al món agrícola. El propi article 6.4 de la Directiva d’Hàbitats garanteix i reconeix la viabilitat d’un projecte malgrat que hi hagi una avaluació mediambiental negativa, sempre que sigui per motius imperiosos d’interès públic de primer ordre, essent incloses dins aquestes les raons d’indole social o econòmiques. No obstant, però, l’anterior Govern no va utilitzar aquesta mesura per protegir menys territori sinó tot al contrari, una vegada que tot va estar “pintat de colorins”, es varen proposar les mesures compensatòries per a garantir la coherència de “Xarxa Natura 2000”. Però aquestes mesures, de les quals ja us hem anat fent ressò, no són més que diners a canvi d’un seguit de lligams i compromisos que entenem poc encoratjadors i que sols serveixen per “tapar la boca”.

Tanmateix, l’article 4.2 de la Directiva d’Hàbitats estableix la possibilitat de flexibilitzar els criteris de delimitació dels espais, sempre i quan en un Estat Membre es superi el 5% del seu territori afectat per “Xarxa Natura 2000”. És aquest un altre mecanisme dissuasiu de la protecció obsessiva del territori que ha estat totalment ignorat per la Generalitat de Catalunya.

D’altra banda, fa pocs dies va sortir publicat al “Diari Oficial de la Unió Europea” un dictamen del Comitè Econòmic i Social Europeu sobre el desenvolupament sostenible de l’aqüicultura europea. En aquest es reconeix la manca d’homogeneïtat i coherència legislativa dels Estats membres en referència a la seva interpretació de la Xarxa Natura 2000. En efecte, ja hi ha  una institució europea, -de caràcter preceptiu- que reconeix una interpretació molt restrictiva i distorsionada de la normativa mediambiental pels diferents Estats. Malgrat què, en aquest cas, es defenen projectes de plantes aqüícoles ha implantar/implantades en zones protegides, remarquem que depenent dels Governs establerts, la interpretació per a la protecció dels espais pot ésser molt variant, des dels més permissius als més restrictius i ortodoxes. En tenim un clar exemple en l’Estat Espanyol, ja que segons la política duta a terme pels diferents Governs autonòmics, s’autoritzaven o prohibien els projectes de plantes aqüícoles, en proporció amb la voluntat o no de voler impulsar l’economia de la zona enfront la protecció ambiental.

Potser un bri d’esperança al nostre país s’albira amb el que a dia d’avui ja es contempla, i s’ha posat en marxa, l’opció d’aferrar-se als articles 48 de la Llei Estatal 42/2007 del Patrimoni Natural i de la Biodiversitat i a l’article 13 de la Llei Estatal 2/2008 del Sòl que fan referència a la possibilitat de descatalogació d’espais de la Xarxa Natura 2000. Aquí s’obre la porta -plenament legal- a reduir superfície o excloure en la seva totalitat els terrenys dels espais naturals protegits, a condició de justificar els canvis científics apareguts per una possible evolució natural de les espècies, o bé demostrant que els anteriors estudis realitzats foren erronis o incomplerts.

Tornant, finalment, al projecte de regadiu del canal Segarra-Garrigues, és evident que opcions per a evitar la reducció massiva de la superfície de reg, n’hi havia, n’hi han i poden haver-hi. La qüestió és que s’hagin volgut utilitzar. A tot això, sumem que a banda de no fer el que calia, les despeses a sufragar són extremadament desorbitades. Evidentment el cost total de l’actuació encara no es pot determinar, per que en bona part s’està encara executant, però si el pressupost inicial rondava ja els 1.500 milions d’euros, és de justícia que calia més cura per tal que tot el projecte pogués tenir utilitat i donés el servei pel qual va ser projectat. Cosa que ara no podrà ser. Potser ja n’hi ha prou de malbaratar el diner públic, i menys si és per a prioritzar la protecció dels espais naturals enfront al progrés econòmic de l’agricultura. No ha estat encara prou exemplificatiu aquest cas de la reducció de la superfície de reg del canal Segarra-Garrigues per a que els governants entrin en raó ?

No pot entrar en la mentalitat de cap Govern ni en cap societat, mínimament amb seny i el cap “moblat”, que es malbaratin els pressupostos públics d’aquesta manera.

 

Podeu tenir ben present que l’INSTITUT AGRÍCOLA seguirà lluitant per a que la societat entri en raó. I malgrat sempre sembla que anem a contracorrent segurament al final el temps, l’evidència i, esperem, la justícia, ens doni la raó. Un nou pas és recórrer als Tribunals per tirar enrere el Pla Especial i el Pla de Gestió dels espais protegits de la Plana de Lleida. Us convidem a seguir-nos.